No a les retallades

Sé que a l’última entrada vaig dir que comentaria la frase de Dant («vergonya eterna...»), però els fets ocorreguts aquesta última setmana a la Universitat de Girona i, en general, a tot Catalunya han fet que canviï de plans.

   Amb el lema «Universitat pública i de qualitat», els estudiants de la UdG hem sortit al carrer per demanar que no se’ns retallin els nostres estudis. És per aquest motiu que us convido a afegir-vos a la manifestació que tindrà lloc dimecres 18. Està previst que a les 12h del migdia se surti de cada facultat i que a la 1h ens trobem tots a davant de l’edifici de la Generalitat a Girona. 

   Us deixo informació sobre els fets de la setmana passada i sobre la manifestació de dimecres. 

   També us demanaria que firméssiu el manifest en contra de les retallades que trobareu en el link següent: http://www.perlauniversitatpublica.com/

   Gràcies

• Estudiants de la UdG rebenten el Consell de Govern de la tisorada 
• Boicotegen el Consell de Govern de la UdG 
• Els alumnes de la UdG eviten que s'aprovi la retallada 
• Els 710 professors associats podrien quedar en 262, segons alerta una estimació 
• Clamor universitari contra les retallades a la UdG 
• Els professors i estudiants de la UdG uneixen el seu crit davant la Generalitat 
• «La cultura no és un negoci» 
• TN comarques Girona, 12/05/2011 
• Segona protesta massiva de la comunitat de la UdG 
• Contra la retallada a la UdG; Estudiants units 

Vergonya eterna

Ahir, a la comunió d'una cosina meva, el capellà que oficiava la missa va dir una cosa que va sobtar a tots els que estàvem presents: que la comunió és més important que qualsevol partit del Barça. Aquesta sentència va provocar un xiuxiueig entre els assistents que no es va aturar fins que el rector de la parròquia va demanar silenci. 

  Però el fet més sorprenent no va ser que parlés de futbol ni d'aspectes d'actualitat durant la missa (ja hi estem acostumats!), sinó que la cerimònia fos bilingüe. Algú em pot explicar per què carai ha de dir el mateix dues vegades, primer en català i després en castellà? Només de sentir que començava a fer la traducció, em venien ganes de sortir de l'església. Què és que hem tornat a l'edat medieval, però amb els papers invertits: ara la llengua culta ja no és el llatí, sinó el català i la vernacla és el castellà i no el català? Si estem a Catalunya, en un poble on sempre s'ha parlat català (a missa també), amb uns nens (els que fan la comunió) que van a l'escola i aprenen català (per més que siguin de fora) i amb unes famílies que viuen aquí (i, si no saben català, l'haurien d'aprendre), per què coi hem de fer la traducció? Quin serà el pròxim pas? Només parlar en castellà? Introduir alguna altra llengua a la missa? Jo només diré una última cosa: 

«Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben el dels altres.»

Dant Alighieri

A la pròxima entrada, parlaré d'aquesta cita, que trobo que és molt bona. Fins una altra! ;)

Instint

Després d'un silenci llarg, aquest blog es torna a posar en marxa. La notícia del concert que els Lexu's faran al Mariscal de l'Estartit, ha fet que torni a escoltar les cançons d'aquest grup, que tenia una mica abandonades. Ja havia parlat d'una altra cançó dels Lexu's a l'entrada Quan? No és tan fàcil respirar si deixa el cor de bategar.

  Lexu's és un grup catalano-andorrà format per tres nois: Carles Gómez a la veu, Jordi Augé al teclat i Albert Nadal a la bateria. Amb cançons bastant variades i molt treballades, s'han anat fent un lloc al panorama musical català, sobretot amb títols com: Fràgil, Cau, No hi ha problemes, S'està fent fosc... Les millors cançons que tenen es concentren al seu segon CD, Sent amb mi i al tercer i últim, La vida perfecta, nom que comparteix amb una de les cançons més divertides que té el grup.

  Avui, us ofereixo un tastet de les cançons que fan: Instint, que ens recorda que, tot sovint, és millor deixar-nos portar pel que ens diu el cor i no tant per la raó. 

No miris enrere saps que al davant
pots triar entre dos camins
utilitza el teu instint

No tiris monedes s'ha de triar
has de trepitjar molt fort
no és l'hora de dubtar

No pots creuar un desert ple de pols
ni pots nedar en un mar sense fons
una espiral que sense un final torna a començar
s'ha de tornar a triar

No donis més voltes saps que només
hi ha un camí que no és pintat
i un altre ple de forats

Fes servir l'instint que mai no fas cas
tot el fosc es farà clar
i podràs continuar

Potser un dia entendràs
que no saps el que és
però si el que no és

No pots creuar (...)

Escoltar la cançó de Lexu's, Instint

Desconfiaré de qui no respecti la meva llengua.

He trobat un artícle molt interessant de Carles Capdevila al diari Ara. El reprodueixo, perquè considero que val la pena llegir-lo. Es titula "Gent normal i problemes reals".

* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara."

Carles Capdevila
Director de l'Ara

So, I hold my breath to forget

   Des d'aquestes quatre línies, m'agradaria fer un petit homenatge a la gran cantant i compositora de country Shania Twain, que ens regala cançons tant conegudes com Man! I feel like a woman, That don't impress me much, You're still the one, You win my love, Party for two... I d'altres que potser no són tant conegudes, però tant o més boniques que les anteriors: Don't be stupid (you know I love you), Don't, From this moment on, I ain't no quitter, Love gets me everytime, The woman in me (needs the man in you), Up!, What made you say that?, When you kiss me, Whose bed have your boots been under?...

   Avui, en destaco una: It only hurts when I'm breathing. Simplement bellíssima, dolça, sentida i amb una lletra digna de ser qualsevol poema estudiat pels literats. A veure si en penseu el mateix :)

Hope life's been good to you
since you've been gone
I'm doin' fine now--I've finally moved on
It's not so bad--I'm not that sad

I'm not surprised just how well I survived
I'm over the worst, and I feel so alive
I can't complain--I'm free again

And it only hurts when I'm breathing
My heart only breaks when it's beating
My dreams only die when I'm dreaming
So, I hold my breath--to forget

Don't think I'm lyin' 'round cryin' at night
There's no need to worry, I'm really all right
I've never looked back--as a matter of fact

 

Canvi de foto

Des que vaig obrir el blog que tinc posada com a fotografia de perfil una estampa de Calella de Palafrugell des dels Forcats. Avui, però, he decidit que calia posar-n'hi una de més meva (o, com a mínim, una en què hi surti jo). 

  Hi tenia aquesta fotografia, perquè trobo que Calella és un lloc fantàstic. N'estic enamorada. Quantes estones meravelloses que hi hem passat! A més, la sento molt meva i em relaxa estar-hi (sempre i quan el turisme no sigui tant abundant que atabali fins i tot el més el més calmat i pacífic). 

  Us convido a tots a passejar pels carrers de Calella i a fer la "banyota" (com diu la meva àvia) a les seves platges. Això sí, d'aquí uns mesos, que encara és freda, l'aigua! :)

Quan? No és tant fàcil respirar si deixa el cor de bategar

  Des d'aquestes quatre línies, vull agraïr als Lexu's cançons tant boniques com Quan. La lletra, la melodia, la veu... tot. Tot fa que la cançó sigui perfecta, sobretot per dies com avui, en què no veig les coses clares.

  Una cançó més cap al joier dels records, els sentiments...: totes aquelles petites joies meves. 

 

No és eterna l'esperança

però si avui no tornes

seguiré esperant
Sento que visc d'impossibles
em fas tanta falta
no sé renunciar
Les persianes van tancant-se
passarà un nou dia
seguiré esperant

Però digue'm quan
no és tan fàcil respirar
si deixa el cor de bategar
No diguis mai
que vull viure amb tu aquest moment
sentir-lo a dins intensament
no busco res més
No vinguis tard
que et puc donar
tot el que estàs buscant
Per un instant
al teu costat
jo seguiré esperant
però digue'm quan

Sento com passen les hores
en estones buides
em vaig ofegant
Tu controles la partida
saps on pots buscar-me
seguiré esperant

Però digue'm quan (...)