Ametista

Ara feia bastant que no escrivia res per aquest blog. Suposo que és per la vergonya que em provoca pensar que ho pot llegir gent que no conec (i gent que em coneix massa bé, i potser aquests són un problema més gran que els altres...), però el silenci d'aquest blog s'havia de trencar, perquè tinc una joia molt especial per posar al joier: una ametista, una preciosa pedra lilosa i molt ben tallada, que porto de collaret. I és que aquest penjoll, per mi, és molt més que això, és un tresor, com la persona que me'l va regalar. Fa un mes que el tinc, però és com si el tingués des de fa molt més, perquè el sento molt meu, com si fos fet a mida. I, si mai el perdés, seria com si una part de mi també es perdés...

   I escric això no només pensant en l'ametista, sinó en què la setmana que ve fa un any d'aquella primera sessió de cine... 

   Gràcies per aquest any que mai et podré agrair del tot, per aquest penjoll que em dóna força i confiança (tal com diuen els experts en pedres precioses) i per aquests últims quatre mesos, en què has estat un tresor que quedarà guardat al meu joier.

Sopa de Cabra - Si et quedes amb mi

Vergonya eterna II

    Ja fa dies vaig parlar de la cèlebre frase de Dant («Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben el dels altres»). Doncs bé, buscant per la web, he trobat aquestes paraules que, el 1902, Frederic Gircós va pronunciar en el discurs pels Jocs Florals de «L'Enderroch». Potser les coses no han canviat tant des de llavors, tot i haver passat una guerra civil i una dictadura. Valoreu vosaltres mateixos. Us deixo el link d'on he extret aquesta cita, per si voleu llegir el discurs sencer.

    La nostra llengua no es morta, no, y malgrat als esforsos que s' fan pera ofegarla y las fuetadas que reb d' aquells que, quan menos haurían de respectarla, cada día son més els fills carinyosos que la propagan, cada día son més els que, sens témer els odis que poden conquistarse, aprofitan qualsevol ocasió pera manifestar en públich l' amor que senten per la llengua de la terra que 'ls vegé neixer, per la llengua que 'ls despertá els sentiments de son cor, per la llengua en que tal vegada reberen l' últim adeu dels sers que més estimavan.
[...]
    Recordemnos que la llengua simbolisa la Patria, y que si per deixadesa ó per ingratitut deixessim perdre la nostra llengua, desapareixería pera sempre Catalunya, quedantne tan sóls el recort que á la posteritat ne podría trasmetre la historia y els fets gloriosos de nostres antepassats, que moririen ab el convenciment de que sos fills sabrían conservar la Patria que 'ls hi llegavan. Trevallém tots en l' obra important de perfeccionar nostra llengua y, al obrar aixís, senyors, no farém altre cosa que travallar per la conservació de Catalunya; y si algún fill miserable, trahint á sa Patria, trepitja y aborreix la llengua de la terra, que en sos oídos ressoni per sempre el crit de maledicció y despreci que d' una manera tan gráfica expressa el Dant ab aquestas paraulas inmortals: «Vergonya eterna á aquells que despreciant son idioma alaban el dels altres».

No a les retallades

Sé que a l’última entrada vaig dir que comentaria la frase de Dant («vergonya eterna...»), però els fets ocorreguts aquesta última setmana a la Universitat de Girona i, en general, a tot Catalunya han fet que canviï de plans.

   Amb el lema «Universitat pública i de qualitat», els estudiants de la UdG hem sortit al carrer per demanar que no se’ns retallin els nostres estudis. És per aquest motiu que us convido a afegir-vos a la manifestació que tindrà lloc dimecres 18. Està previst que a les 12h del migdia se surti de cada facultat i que a la 1h ens trobem tots a davant de l’edifici de la Generalitat a Girona. 

   Us deixo informació sobre els fets de la setmana passada i sobre la manifestació de dimecres. 

   També us demanaria que firméssiu el manifest en contra de les retallades que trobareu en el link següent: http://www.perlauniversitatpublica.com/

   Gràcies

• Estudiants de la UdG rebenten el Consell de Govern de la tisorada 
• Boicotegen el Consell de Govern de la UdG 
• Els alumnes de la UdG eviten que s'aprovi la retallada 
• Els 710 professors associats podrien quedar en 262, segons alerta una estimació 
• Clamor universitari contra les retallades a la UdG 
• Els professors i estudiants de la UdG uneixen el seu crit davant la Generalitat 
• «La cultura no és un negoci» 
• TN comarques Girona, 12/05/2011 
• Segona protesta massiva de la comunitat de la UdG 
• Contra la retallada a la UdG; Estudiants units 

Vergonya eterna

Ahir, a la comunió d'una cosina meva, el capellà que oficiava la missa va dir una cosa que va sobtar a tots els que estàvem presents: que la comunió és més important que qualsevol partit del Barça. Aquesta sentència va provocar un xiuxiueig entre els assistents que no es va aturar fins que el rector de la parròquia va demanar silenci. 

  Però el fet més sorprenent no va ser que parlés de futbol ni d'aspectes d'actualitat durant la missa (ja hi estem acostumats!), sinó que la cerimònia fos bilingüe. Algú em pot explicar per què carai ha de dir el mateix dues vegades, primer en català i després en castellà? Només de sentir que començava a fer la traducció, em venien ganes de sortir de l'església. Què és que hem tornat a l'edat medieval, però amb els papers invertits: ara la llengua culta ja no és el llatí, sinó el català i la vernacla és el castellà i no el català? Si estem a Catalunya, en un poble on sempre s'ha parlat català (a missa també), amb uns nens (els que fan la comunió) que van a l'escola i aprenen català (per més que siguin de fora) i amb unes famílies que viuen aquí (i, si no saben català, l'haurien d'aprendre), per què coi hem de fer la traducció? Quin serà el pròxim pas? Només parlar en castellà? Introduir alguna altra llengua a la missa? Jo només diré una última cosa: 

«Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben el dels altres.»

Dant Alighieri

A la pròxima entrada, parlaré d'aquesta cita, que trobo que és molt bona. Fins una altra! ;)

Instint

Després d'un silenci llarg, aquest blog es torna a posar en marxa. La notícia del concert que els Lexu's faran al Mariscal de l'Estartit, ha fet que torni a escoltar les cançons d'aquest grup, que tenia una mica abandonades. Ja havia parlat d'una altra cançó dels Lexu's a l'entrada Quan? No és tan fàcil respirar si deixa el cor de bategar.

  Lexu's és un grup catalano-andorrà format per tres nois: Carles Gómez a la veu, Jordi Augé al teclat i Albert Nadal a la bateria. Amb cançons bastant variades i molt treballades, s'han anat fent un lloc al panorama musical català, sobretot amb títols com: Fràgil, Cau, No hi ha problemes, S'està fent fosc... Les millors cançons que tenen es concentren al seu segon CD, Sent amb mi i al tercer i últim, La vida perfecta, nom que comparteix amb una de les cançons més divertides que té el grup.

  Avui, us ofereixo un tastet de les cançons que fan: Instint, que ens recorda que, tot sovint, és millor deixar-nos portar pel que ens diu el cor i no tant per la raó. 

No miris enrere saps que al davant
pots triar entre dos camins
utilitza el teu instint

No tiris monedes s'ha de triar
has de trepitjar molt fort
no és l'hora de dubtar

No pots creuar un desert ple de pols
ni pots nedar en un mar sense fons
una espiral que sense un final torna a començar
s'ha de tornar a triar

No donis més voltes saps que només
hi ha un camí que no és pintat
i un altre ple de forats

Fes servir l'instint que mai no fas cas
tot el fosc es farà clar
i podràs continuar

Potser un dia entendràs
que no saps el que és
però si el que no és

No pots creuar (...)

Escoltar la cançó de Lexu's, Instint

Desconfiaré de qui no respecti la meva llengua.

He trobat un artícle molt interessant de Carles Capdevila al diari Ara. El reprodueixo, perquè considero que val la pena llegir-lo. Es titula "Gent normal i problemes reals".

* Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, en fer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

* Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional i simbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, i curiosament la normalitat és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

* Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre'ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crear problemes amb les llengües.

* Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosi acusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

* Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de la seva.

* Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo amb naturalitat la llengua dels meus pares.

* Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sento compromès amb els que l'han salvat perquè jo la pugui ensenyar als meus fills.

* I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davant d'amenaces que jo consideri reals.

* I sempre, però sempre, plantaré cara."

Carles Capdevila
Director de l'Ara

So, I hold my breath to forget

   Des d'aquestes quatre línies, m'agradaria fer un petit homenatge a la gran cantant i compositora de country Shania Twain, que ens regala cançons tant conegudes com Man! I feel like a woman, That don't impress me much, You're still the one, You win my love, Party for two... I d'altres que potser no són tant conegudes, però tant o més boniques que les anteriors: Don't be stupid (you know I love you), Don't, From this moment on, I ain't no quitter, Love gets me everytime, The woman in me (needs the man in you), Up!, What made you say that?, When you kiss me, Whose bed have your boots been under?...

   Avui, en destaco una: It only hurts when I'm breathing. Simplement bellíssima, dolça, sentida i amb una lletra digna de ser qualsevol poema estudiat pels literats. A veure si en penseu el mateix :)

Hope life's been good to you
since you've been gone
I'm doin' fine now--I've finally moved on
It's not so bad--I'm not that sad

I'm not surprised just how well I survived
I'm over the worst, and I feel so alive
I can't complain--I'm free again

And it only hurts when I'm breathing
My heart only breaks when it's beating
My dreams only die when I'm dreaming
So, I hold my breath--to forget

Don't think I'm lyin' 'round cryin' at night
There's no need to worry, I'm really all right
I've never looked back--as a matter of fact

 

Canvi de foto

Des que vaig obrir el blog que tinc posada com a fotografia de perfil una estampa de Calella de Palafrugell des dels Forcats. Avui, però, he decidit que calia posar-n'hi una de més meva (o, com a mínim, una en què hi surti jo). 

  Hi tenia aquesta fotografia, perquè trobo que Calella és un lloc fantàstic. N'estic enamorada. Quantes estones meravelloses que hi hem passat! A més, la sento molt meva i em relaxa estar-hi (sempre i quan el turisme no sigui tant abundant que atabali fins i tot el més el més calmat i pacífic). 

  Us convido a tots a passejar pels carrers de Calella i a fer la "banyota" (com diu la meva àvia) a les seves platges. Això sí, d'aquí uns mesos, que encara és freda, l'aigua! :)

Quan? No és tant fàcil respirar si deixa el cor de bategar

  Des d'aquestes quatre línies, vull agraïr als Lexu's cançons tant boniques com Quan. La lletra, la melodia, la veu... tot. Tot fa que la cançó sigui perfecta, sobretot per dies com avui, en què no veig les coses clares.

  Una cançó més cap al joier dels records, els sentiments...: totes aquelles petites joies meves. 

 

No és eterna l'esperança

però si avui no tornes

seguiré esperant
Sento que visc d'impossibles
em fas tanta falta
no sé renunciar
Les persianes van tancant-se
passarà un nou dia
seguiré esperant

Però digue'm quan
no és tan fàcil respirar
si deixa el cor de bategar
No diguis mai
que vull viure amb tu aquest moment
sentir-lo a dins intensament
no busco res més
No vinguis tard
que et puc donar
tot el que estàs buscant
Per un instant
al teu costat
jo seguiré esperant
però digue'm quan

Sento com passen les hores
en estones buides
em vaig ofegant
Tu controles la partida
saps on pots buscar-me
seguiré esperant

Però digue'm quan (...)

«Ojos que no ven, corazón que no siente»

No crec que calgui dir res més.

E ti scorderai di me
Quando piove i profili e le case ricordano te
E sarà bellissimo
Perché gioia e dolore han lo stesso sapore con te
Vorrei soltanto che la notte ora velocemente andasse
E tutto ciò che hai di me di colpo non tornasse
E voglio amore e tutte le attenzioni che sai dare
E voglio indifferenza semmai mi vorrai ferire 

Blog de literatura

  Avui farem una mica de publicitat.

  Per l'assignatura de Literatura contemporània: de la postguerra fins a l'actualitat (UdG), tenim un blog ple de curiositats i vídeos interessants sobre les lectures que anem fent durant el curs. Cal donar les gràcies al seu creador, Marc López, i al nostre professor, Xavier Pla. 

Us convido, doncs, a entrar al blog. (L'última entrada és meva)

http://estonesliteraries.blogspot.com/