Ara feia bastant que no escrivia res per aquest blog. Suposo que és per la vergonya que em provoca pensar que ho pot llegir gent que no conec (i gent que em coneix massa bé, i potser aquests són un problema més gran que els altres...), però el silenci d'aquest blog s'havia de trencar, perquè tinc una joia molt especial per posar al joier: una ametista, una preciosa pedra lilosa i molt ben tallada, que porto de collaret. I és que aquest penjoll, per mi, és molt més que això, és un tresor, com la persona que me'l va regalar. Fa un mes que el tinc, però és com si el tingués des de fa molt més, perquè el sento molt meu, com si fos fet a mida. I, si mai el perdés, seria com si una part de mi també es perdés...
I escric això no només pensant en l'ametista, sinó en què la setmana que ve fa un any d'aquella primera sessió de cine...
Gràcies per aquest any que mai et podré agrair del tot, per aquest penjoll que em dóna força i confiança (tal com diuen els experts en pedres precioses) i per aquests últims quatre mesos, en què has estat un tresor que quedarà guardat al meu joier.
Sopa de Cabra - Si et quedes amb mi
