Sí, no tinc inspiració... Fa massa que no m'assec a escriure. Suposo que és per falta de temps (o només és una excusa? No ho sé...). Però, bé, per donar una mica de vida a aquest blog, he decidit buscar, entre els meus textos, alguna cosa per penjar. I aquí ho teniu, un dels escrits més tristos que tinc, però alhora prou bonic com per recordar-lo. Tal com diu l'última frase de la pel·lícula Tres metres sobre el cel (la versió italiana, no la que ha sortit a Espanya fa, relativament, poc), el que hem de fer és no lamentar res ni jutjar-nos. Simplement, escoltar-nos, com si cada una de les nostres experiències fos una cançó i anéssim escoltant la nostra vida. Aquí ho teniu.
All you have to do is put your earphones on. Lie down and listen to your life’s CD, track after track, none of them wasted, all your life’s experiences, helping you to move on in one way or another. Regret nothing, don’t judge yourself. You are who you are and there’s nothing better arround. Pause, rewind, play, over and over again. Keep your sampler on, keep recording sounds to fill your inner chaos. And if a tear falls when you listen, don’t be afraid. It’s like the tear of a fan listening to a favourite song.
Tres metres sobre el cel
I un tros del meu text, escrit ja fa un parell d'anys...
Estirada al meu llit de la petita habitació de la residència, amb el portàtil al meu costat, intento llegir. Com que tenia calor, he deixat la finestra de la terrasseta oberta i, malgrat portar posats els auriculars, no sento la música, sinó els sons del carrer.
Tinc tot un munt de feina sobre la taula, però poques ganes de fer-la. Prefereixo escriure. Sempre m’ha agradat. La tarda perfecta, per mi, consisteix en posar una bona música i poder gaudir escrivint tot allò que porto dins.
Sento les corredisses d’un nen i la veu de la que, suposo, és la seva mare, dient que no vagi tant esperitat. També se sent el soroll constant dels cotxes, els tocs de clàxon, les motos... És tant diferent d’estar prop del mar! Allà sols s’escolta la remor suau de les onades i la olor de l’aigua salada. L’última vegada que vaig estar a la platja va ser aquell diumenge de desembre.
Era un matí assolellat. Ningú hauria dit que era hivern. La humitat m’estufava els cabells que m’havia escarrassat en pentinar. Temps perdut. Però, allà, arran d’aigua, tan era si tenia els cabells més o menys estirats, si estaven ben pentinats o tots desendreçats. L’únic que comptava era ell i jo. Asseguts en una roca, amb l’aigua quasi als peus, mentre el vent ens bufava a la cara. Qui hauria dit que aquella felicitat havia de durar tant poc? Si en aquell moment algú m’ho hagués jurat, no me l’hauria cregut. Hauria de parar de pensar en aquestes coses, però no puc. Constantment, el veig aparèixer en la meva ment...
