Estiuet

Sense adonar-me'n, hem arribat a finals d'agost. Han passat tant ràpid, aquests dies, que tinc la sensació de no haver-los aprofitat prou. Però, en realitat, han estat uns mesos plens d'aventures: llàgrimes, alegries, sorpreses...

    Hem passat bastantes hores arran de mar, xerrant, jugant, descansant... I també a l'aigua, però no només a l'aigua de mar, sinó també al riu, amb caiac i amb les canyes (amb un estil molt professional, però poc útil). També he pogut veure un trosset de les "Espanyes", de vacances amb la família i he pogut badar amb el paisatge que tinc més a la vora de casa, tal com feia Josep Pla, gràcies a les noies de la Fundació Pla i les rutes que organitzen. 

    Hem intentat fer matrícules universitàries impossibles (i caríssimes), havent de quadrar horaris d'assignatures que no quadren per enlloc... Hem anat a festes majors, a barraques i a fires, intentant aconseguir tots els peluixos de Bola de Drac. I, gràcies als concerts d'estiu, he descobert grups de música genials, com Txarango o Acousters, i m'he enamorat de les seves cançons. 

    També hi ha hagut sorpreses agradables: els regals per celebrar el meu 21è aniversari (gràcies a tots! sobretot a una persona molt important per mi, que em va fer gaudir d'una setmana magnífica). I sorpreses molt més tristes: la mort d'una persona estimada. També hi ha hagut moments en què he suplicat al món que els errors que he comès (i alguns que no són meus, també) es poguessin esborrar, però no m'ha contestat. I, a més, he començat a fer una feina nova, la de viquipedista (aprofito per fer una mica de propaganda de la feina feta, que es pot consultar aquí).

    Sembla ben bé que hagi fet moltes coses, però jo tinc la sensació que em falta temps. Per sort, fins l'1 d'octubre no tornem a la rutina universitària i potser aquest mes em servirà per acabar-me d'omplir (allò que ara està tant de moda, perquè ho fa en Guardiola...), ja que no treballaré i, per fi, tindré unes miques de vacances, sense obligacions de cap tipus, només el pes a la consciència de no estar fent el treball de final de carrera... Què faríeu vosaltres amb un mes de vacances? 

    Aquest estiu serà una joia més pel joier, una joia amb moltes tonalitats diferents. I, tu, baba, sempre hi seràs molt present, igual que l'avi.

Aquesta cançó és una de les que he descobert aquest estiu. A mi em transmet bones vibracions i m'hi sento identificada. 

Que no es quedi dins, tu deixa-ho anar, sinó al final se't menjarà viu... A mi també em costa, he fallat molt, he volgut fer-ho sola i no he sabut mai com. He anat temptejant i m'he equivocat, però arrisques i perds o bé hi surts guanyant... 

Obre-la amb força, no tinguis por, que rere la porta hi ha un món millor! Ja ho sé, fa impressió, tu agafa'm ben fort i quan estiguis llest, arranquem el vol! No sé si anirà allà on volem, però et puc assegurar que jo ho intentaré...

Un acudit dels teus

Avui toca cançó, una cançó de La Porta dels Somnis, un grup menys conegut del que es mereix. Algun cop ja he comentat alguna cançó seva en aquest blog, perquè trobo que són fantàstics, realment. No hi ha cap cançó dels seus CDs que et deixi indiferent, cap. Totes són genials, lletra i música. Només he trobat un altre grup que em provoqui aquesta sensació: La Oreja de Van Gogh. 

  Així, avui us proposo escoltar la cançó Un acudit dels Déus. El primer cop que la vaig sentir va ser en un concert en directe, a La Mirona, i només em vaig quedar amb allò de la centrifugadora... I no ho vaig acabar d'entendre... Però, ara, penso que és la part de la cançó més ben trobada, juntament amb la tornada, quan diu allò de "pura contradicció, química experimental, el passatemps dels déus"... m'encanta. Bé, valoreu vosaltres mateixos! 

Molt bé, fins ara… 

veig que ja has marxat a un altre lloc

i no sabries dir ben bé de què et parlava,

però ho he fet jo tantes vegades

que no puc queixar-me 

Sabràs molt bé què et toca fer,

lluny d'escapar de mi

Si et planto els peus, ja pots acariciar-me'ls.

I em comprometo a venerar

el silenci que demanes 

I em fas pensar si és que els humans servim per això,

si estem pensats per viure junts o viure sols

I de com la rutina s'apodera de l'amor

i em dic 

mmm…mai del tot fets l'un per l'altre

pura contradicció…

química experimental…

el passatemps dels déus,

un acudit dels teus 

La centrifugadora gira encara

a mil dos-cents,

amenaçant un dia més que vol trencar-se

Mai pots estar segur del tot

amb màquines tan rares… 

La centrifugadora gira

i ets tan poc graciós

quan dius que fa un agut semblant a quan m'enfado

que l'univers del meu dit gros al teu melic

et clavo 

mmm…mai del tot fets l'un per l'altre

pura contradicció…

química experimental…

El passatemps dels déus,

un acudit dels déus… 

i sempre caminem sobre sorramolls

com un invent dels greus

com una ploma al vent

el passatemps dels déus,

un acudit dels teus...

Moments...

Sí, no tinc inspiració... Fa massa que no m'assec a escriure. Suposo que és per falta de temps (o només és una excusa? No ho sé...). Però, bé, per donar una mica de vida a aquest blog, he decidit buscar, entre els meus textos, alguna cosa per penjar. I aquí ho teniu, un dels escrits més tristos que tinc, però alhora prou bonic com per recordar-lo. Tal com diu l'última frase de la pel·lícula Tres metres sobre el cel (la versió italiana, no la que ha sortit a Espanya fa, relativament, poc), el que hem de fer és no lamentar res ni jutjar-nos. Simplement, escoltar-nos, com si cada una de les nostres experiències fos una cançó i anéssim escoltant la nostra vida. Aquí ho teniu. 

All you have to do is put your earphones on. Lie down and listen to your life’s CD, track after track, none of them wasted, all your life’s experiences, helping you to move on in one way or another. Regret nothing, don’t judge yourself. You are who you are and there’s nothing better arround. Pause, rewind, play, over and over again. Keep your sampler on, keep recording sounds to fill your inner chaos. And if a tear falls when you listen, don’t be afraid. It’s like the tear of a fan listening to a favourite song. 

Tres metres sobre el cel

I un tros del meu text, escrit ja fa un parell d'anys...

Estirada al meu llit de la petita habitació de la residència, amb el portàtil al meu costat, intento llegir. Com que tenia calor, he deixat la finestra de la terrasseta oberta i, malgrat portar posats els auriculars, no sento la música, sinó els sons del carrer.

   Tinc tot un munt de feina sobre la taula, però poques ganes de fer-la. Prefereixo escriure. Sempre m’ha agradat. La tarda perfecta, per mi, consisteix en posar una bona música i poder gaudir escrivint tot allò que porto dins.

   Sento les corredisses d’un nen i la veu de la que, suposo, és la seva mare, dient que no vagi tant esperitat. També se sent el soroll constant dels cotxes, els tocs de clàxon, les motos... És tant diferent d’estar prop del mar! Allà sols s’escolta la remor suau de les onades i la olor de l’aigua salada. L’última vegada que vaig estar a la platja va ser aquell diumenge de desembre. 

   Era un matí assolellat. Ningú hauria dit que era hivern. La humitat m’estufava els cabells que m’havia escarrassat en pentinar. Temps perdut. Però, allà, arran d’aigua, tan era si tenia els cabells més o menys estirats, si estaven ben pentinats o tots desendreçats. L’únic que comptava era ell i jo. Asseguts en una roca, amb l’aigua quasi als peus, mentre el vent ens bufava a la cara. Qui hauria dit que aquella felicitat havia de durar tant poc? Si en aquell moment algú m’ho hagués jurat, no me l’hauria cregut. Hauria de parar de pensar en aquestes coses, però no puc. Constantment, el veig aparèixer en la meva ment...

  

Ametista

Ara feia bastant que no escrivia res per aquest blog. Suposo que és per la vergonya que em provoca pensar que ho pot llegir gent que no conec (i gent que em coneix massa bé, i potser aquests són un problema més gran que els altres...), però el silenci d'aquest blog s'havia de trencar, perquè tinc una joia molt especial per posar al joier: una ametista, una preciosa pedra lilosa i molt ben tallada, que porto de collaret. I és que aquest penjoll, per mi, és molt més que això, és un tresor, com la persona que me'l va regalar. Fa un mes que el tinc, però és com si el tingués des de fa molt més, perquè el sento molt meu, com si fos fet a mida. I, si mai el perdés, seria com si una part de mi també es perdés...

   I escric això no només pensant en l'ametista, sinó en què la setmana que ve fa un any d'aquella primera sessió de cine... 

   Gràcies per aquest any que mai et podré agrair del tot, per aquest penjoll que em dóna força i confiança (tal com diuen els experts en pedres precioses) i per aquests últims quatre mesos, en què has estat un tresor que quedarà guardat al meu joier.

Sopa de Cabra - Si et quedes amb mi

Vergonya eterna II

    Ja fa dies vaig parlar de la cèlebre frase de Dant («Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben el dels altres»). Doncs bé, buscant per la web, he trobat aquestes paraules que, el 1902, Frederic Gircós va pronunciar en el discurs pels Jocs Florals de «L'Enderroch». Potser les coses no han canviat tant des de llavors, tot i haver passat una guerra civil i una dictadura. Valoreu vosaltres mateixos. Us deixo el link d'on he extret aquesta cita, per si voleu llegir el discurs sencer.

    La nostra llengua no es morta, no, y malgrat als esforsos que s' fan pera ofegarla y las fuetadas que reb d' aquells que, quan menos haurían de respectarla, cada día son més els fills carinyosos que la propagan, cada día son més els que, sens témer els odis que poden conquistarse, aprofitan qualsevol ocasió pera manifestar en públich l' amor que senten per la llengua de la terra que 'ls vegé neixer, per la llengua que 'ls despertá els sentiments de son cor, per la llengua en que tal vegada reberen l' últim adeu dels sers que més estimavan.
[...]
    Recordemnos que la llengua simbolisa la Patria, y que si per deixadesa ó per ingratitut deixessim perdre la nostra llengua, desapareixería pera sempre Catalunya, quedantne tan sóls el recort que á la posteritat ne podría trasmetre la historia y els fets gloriosos de nostres antepassats, que moririen ab el convenciment de que sos fills sabrían conservar la Patria que 'ls hi llegavan. Trevallém tots en l' obra important de perfeccionar nostra llengua y, al obrar aixís, senyors, no farém altre cosa que travallar per la conservació de Catalunya; y si algún fill miserable, trahint á sa Patria, trepitja y aborreix la llengua de la terra, que en sos oídos ressoni per sempre el crit de maledicció y despreci que d' una manera tan gráfica expressa el Dant ab aquestas paraulas inmortals: «Vergonya eterna á aquells que despreciant son idioma alaban el dels altres».

No a les retallades

Sé que a l’última entrada vaig dir que comentaria la frase de Dant («vergonya eterna...»), però els fets ocorreguts aquesta última setmana a la Universitat de Girona i, en general, a tot Catalunya han fet que canviï de plans.

   Amb el lema «Universitat pública i de qualitat», els estudiants de la UdG hem sortit al carrer per demanar que no se’ns retallin els nostres estudis. És per aquest motiu que us convido a afegir-vos a la manifestació que tindrà lloc dimecres 18. Està previst que a les 12h del migdia se surti de cada facultat i que a la 1h ens trobem tots a davant de l’edifici de la Generalitat a Girona. 

   Us deixo informació sobre els fets de la setmana passada i sobre la manifestació de dimecres. 

   També us demanaria que firméssiu el manifest en contra de les retallades que trobareu en el link següent: http://www.perlauniversitatpublica.com/

   Gràcies

• Estudiants de la UdG rebenten el Consell de Govern de la tisorada 
• Boicotegen el Consell de Govern de la UdG 
• Els alumnes de la UdG eviten que s'aprovi la retallada 
• Els 710 professors associats podrien quedar en 262, segons alerta una estimació 
• Clamor universitari contra les retallades a la UdG 
• Els professors i estudiants de la UdG uneixen el seu crit davant la Generalitat 
• «La cultura no és un negoci» 
• TN comarques Girona, 12/05/2011 
• Segona protesta massiva de la comunitat de la UdG 
• Contra la retallada a la UdG; Estudiants units 

Vergonya eterna

Ahir, a la comunió d'una cosina meva, el capellà que oficiava la missa va dir una cosa que va sobtar a tots els que estàvem presents: que la comunió és més important que qualsevol partit del Barça. Aquesta sentència va provocar un xiuxiueig entre els assistents que no es va aturar fins que el rector de la parròquia va demanar silenci. 

  Però el fet més sorprenent no va ser que parlés de futbol ni d'aspectes d'actualitat durant la missa (ja hi estem acostumats!), sinó que la cerimònia fos bilingüe. Algú em pot explicar per què carai ha de dir el mateix dues vegades, primer en català i després en castellà? Només de sentir que començava a fer la traducció, em venien ganes de sortir de l'església. Què és que hem tornat a l'edat medieval, però amb els papers invertits: ara la llengua culta ja no és el llatí, sinó el català i la vernacla és el castellà i no el català? Si estem a Catalunya, en un poble on sempre s'ha parlat català (a missa també), amb uns nens (els que fan la comunió) que van a l'escola i aprenen català (per més que siguin de fora) i amb unes famílies que viuen aquí (i, si no saben català, l'haurien d'aprendre), per què coi hem de fer la traducció? Quin serà el pròxim pas? Només parlar en castellà? Introduir alguna altra llengua a la missa? Jo només diré una última cosa: 

«Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben el dels altres.»

Dant Alighieri

A la pròxima entrada, parlaré d'aquesta cita, que trobo que és molt bona. Fins una altra! ;)