Tot llegint El carrer Estret de Josep Pla, hi he trobat un fragment molt interessant i que suscita la reflexió:
«Intermitentment llegeixo, en llibres i diaris, que els filòsofs de moda, els autors que es cotitzen, es pregunten –amb un trèmolo de ploma angoixat, potser fictici– quin és el sentit de la vida. Quina estranya pregunta, valga'm Déu! [...] Tots sabem exactament el sentit de la nostra pròpia vida. En trobar-nos a soles amb nosaltres mateixos (el diàleg és ja una comèdia), sabem perfectament el que volem. Ho sabem amb una estricta precisió. El que passa només és que el sentit de la nostra pròpia vida, quan no és una pura niciesa, és quelcom tan minúscul, tan insignificant, tan fabulosament irrisori, que no es pot explicar ni als amics més íntims. En algunes persones el sentit de la vida consisteix en l'exercici de la maldat desinteressada, capriciosa, gratuïta. Però això és el que es pot explicar menys.»
