dimecres, 22 de desembre de 2010

Bon Nadal

   Una bonica manera de felicitar el Nadal és amb una cançó. Quan vaig escoltar per primera vegada el CD Aire lliure de La  Porta dels Somnis, hi vaig trobar una cançó magnífica per una ocasió com aquesta: El pack dels mil petons. Però, ara fa uns dies, vaig tornar a veure el video que va penjar La Oreja de Van Gogh el Nadal de l'any passat. Així que m'he decantat per aquesta última: tradicional, nadalenca i interpretada per una veu preciosa. 

   Bones festes!



Making of

dimarts, 21 de desembre de 2010

Aim high, shoot low

   Ahir, escoltant una cançó preciosa d'Atomic Kitten, The last goodbye, vaig fixar-me en una frase: Aim high, shoot low. Vaig posar-la al Google i resulta que és el títol d'una cançó dels Yes, anterior a aquesta. Literalment, vol dir "ànims amunt, dispara o apunta avall". O sigui, vindria a donar un consell: estigues animat sempre, ja que aquesta és la manera d'aconseguir els teus somnis, però, alhora, apunta baix quan vulguis fer alguna cosa nova i vés amb peus de plom. 


The Last Goodbye (L'últim adéu)

Ain't no headlights on the road tonight
No hi ha llums a la carretera, aquesta nit
Everybody here is sleeping tight
Tothom dorm tranquil
Ain't nobody gonna find us here
Ningú ens trobarà aquí
We'll disappear
Desapareixerem
There's a dancer in the arms of love
Hi ha un ballarí als braços de l'amor
And he's dancing on the sky above 
I està ballant dalt del cel
And the truth is that we'll never know where love will flow
I la veritat és que mai sabrem on anirà a parar l'amor

Aim high
Ànims amunt
Shoot low
Apunta baix
Gotta aim high, shoot low baby)
(Tingues els ànims amunt, apunta baix)

Ain't no headlights on the road tonight 
No hi ha llums a la carretera, aquesta nit
Ain't nobody here to make it right 
No hi ha ningú aquí per fer-ho funcionar
Cos we couldn't seem to find a way, for love to stay
Perquè no hem pogut trobar la manera de fer quedar l'amor
If you had another night to give
Si tinguessis una altra nit per donar-me
I would have another night to live
Jo tindria una altra nit per viure
But you're never gonna see me cry the last goodbye
Però mai em veuràs plorar l'últim adéu

(The last goodbye)

 Is it cloudy where you are tonight?
Hi ha núvols on t'estàs avui?
Are the neon lights shining bright?
Els llums de neó brillen fort?
Are you looking for a place to stay to get away? (can't get away)
Estàs buscant un lloc on estar-te per fugir? (no pots fugir)
And the days are horses down the hill,
I els dies són cavalls que baixen un turó,
Running fast and there's no time to kill
Corrent ràpid i no hi ha temps per frenar-los.
And the truth is that we'll never know where love will flow
I la veritat és que mai sabrem on anirà a parar l'amor

Aim high

Shoot low
(Gotta aim high, shoot low baby)

Ain't no headlights on the road tonight

Ain't nobody here to make it right
Cos we couldn't seem to find a way, for love to stay
If you had another night to give
I would have another night to live
But you're never gonna see me cry the last goodbye

(The last goodbye)


If I could do it over
Si ho pogués tornar a fer
I'd do it all again (again)
Ho faria un altre cop
And if I got one more chance I wouldn't change a thing
I si tingués una altra oportunitat, no canviaria res
 
Aim high
Shoot low
(Aim high, shoot low baby)

Ain't no headlights on the road tonight (tonight)

Ain't nobody here to make it right (make it right)
Cos we couldn't seem to find a way, for love to stay
If you had another night to give
I would have another night to live (night to live)
But you're never gonna see me cry the last goodbye

Ain't no headlights on the road tonight

Ain't nobody here to make it right (make it right)
Cos we couldn't seem to find a way, for love to stay (...stay)
If you had another night to give (night to give)
I would have another night to live (night to live)
But you're never gonna see me cry the last goodbye

divendres, 10 de desembre de 2010

Quan "t'estimo" passa de ser bonic a ser cursi

 
La millor manera de fer-li saber a una persona que sentim alguna cosa per ella és, sens dubte, amb un "t'estimo" que surti directament del cor. Però hi ha gent que considera que aquestes coses són cursis (el mot cursi vol dir "mancat de l'elegància o finor que vol aparentar", segons el DCVB, però actualment està prenent un nou significat, com si fos un excès de romanticisme fins al punt d'enfalagar).

    Realment és cursi? Jo crec que no, ans el contrari. Com podríem expressar un sentiment així sense recòrrer a aquest verb tan bonic? Amb fets? És una bona opció, però potser millor deixar les coses clares amb paraules, no? De fet, si tenim el llenguatge és per una qüestió de precisió. Ens cal deixar clar el missatge que volem comunicar. Doncs, què millor que dir "t'estimo" quan ho sentim? Tampoc es tracta d'usar-lo amb excès, com fan alguns...

    L'altre dia, estava mirant una sèrie (Como conocí a vuestra madre) i, precisament, hi havia un capítol que parlava d'això: el moment just en què s'ha de dir. Al principi del capítol, el protagonista ens diu que primer ho has de sentir, llavors et passes uns dies buscant la manera i el moment, després et mors de ganes de dir-ho i ho tens a la punta de la llengua i, finalment, arriba un moment en què ho deixes anar. Potser, fins i tot, el "t'estimo" va acompanyat d'unes llàgrimes. Bonic o cursi? Sens dubte, obto per bonic. 

    Si, a més, és en català, ja n'hi ha per morir allà mateix! Deixant a part que crec que el català és una llengua preciosa, el verb "estimar" té una etimologia ben poc cursi. Prové del llatí aestīmare, que vol dir posar preu a alguna cosa (de fet, aquest significat encara el conservem quan diem que fem una estimació o un càlcul estimat). Així, quan en català estimem, estem posant un preu elevat a una persona, mentre que en altres llengües romàniques diuen "te quiero" o "te amo" (en castellà), "ti amo" (en italià) o "je t'aime" (en francès). Amo era el verb llatí que expressava estimació cap a una persona, però en català no s'ha mantingut. I, en castellà, també usen el "querer", que sona (o almenys a mi em sona) molt possessiu. 

    Així que, per què no estimar en català? 


dimecres, 24 de novembre de 2010

El sentit de la vida

   Tot llegint El carrer Estret de Josep Pla, hi he trobat un fragment molt interessant i que suscita la reflexió:
   «Intermitentment llegeixo, en llibres i diaris, que els filòsofs de moda, els autors que es cotitzen, es pregunten amb un trèmolo de ploma angoixat, potser fictici quin és el sentit de la vida. Quina estranya pregunta, valga'm Déu! [...] Tots sabem exactament el sentit de la nostra pròpia vida. En trobar-nos a  soles amb nosaltres mateixos (el diàleg és ja una comèdia), sabem perfectament el que volem. Ho sabem amb una estricta precisió. El que passa només és que el sentit de la nostra pròpia vida, quan no és una pura niciesa, és quelcom tan minúscul, tan insignificant, tan fabulosament irrisori, que no es pot explicar ni als amics més íntims. En algunes persones el sentit de la vida consisteix en l'exercici de la maldat desinteressada, capriciosa, gratuïta. Però això és el que es pot explicar menys.»

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Aquest cop, vull brodar-la

   L'últim CD de Beth, que porta per títol Segueix-me el fil, inclou un petit homenatge a les labors: una cançó plena de vocabulari relacionat amb allò que les nostres àvies feien tot sovint i que les generacions actuals ja no dominem. A més, la lletra és magnífica i molt dolça. 
 TOTS ELS BOTONS 
Vull cosir-te tots els botons
Vull fer-te la vora dels pantalons
Vull sargir-te amb fil vermell els pedaços del teu cor
Aquest cop, vull brodar-la

Vull saber-me tots els patrons
Vull que siguin del millor vellut els teus petons
Regalar-te aquest hivern la bufanda i els mitjons 
Aquest cop, vull brodar-la

Fer cadeneta, per començar, fer bona lletra, com ens van ensenyar,
La millor merceria del món és amb tu volta’m amb farbalà,
I perquè no m’escapi fes-me uns quants repunts, 
si vols anar sobre segur cusa’m un gafet

La butxaca i el canalé 
d'aquella jaqueta que et queda tan bé
Vull que em portis enganxadeta amb velcro de passeig.
Aquest cop, vull brodar-la

I amb tisores retallaré 
les vetes que et molestin, te les trauré
Fins que notis que aquest vestit més a mida no pot ser
Aquest cop, vull brodar-la

Fer cadeneta, per començar, fer bona lletra, com ens van ensenyar
La millor merceria del món és amb tu volta’m amb farbalà
Perquè no m’escapi fes-me uns quants repunts, 
si vols anar sobre segur cusa’m un gafet
 
Ressegueix-me amb puntetes, 
cremalleres, si cal, 
sedalina, agulla i didal
i si vols imperdible per assegurar el trau, 
si t’ha sobrat algun trosset 
pots fer-me un llacet

Fil pels descosits i amb els cinc sentits.


diumenge, 10 d’octubre de 2010

Pot ser tan grandiós veure passar aquella papallona com ho és volar

   No puc deixar d'escoltar la cançó de La Porta dels Somnis que porta per títol "Tu, la meva llum". Al meu entendre, és la veu d'una mare que canta a la seva filla petita, la seva llum, la seva il·lusió i la font dels seus patiments. Jo no he tingut aquesta experiència (i espero que no la tingui fins d'aquí uns quants anys), però se'm posa la pell de gallina quan sento aquesta fantàstica cançó, potser és perquè hi ha trossos d'aquesta cançó que em fan recordar...
   Gràcies

TU, LA MEVA LLUM
Vols tornar a explicar-me aquella fantasia
que amb veu tan bonica em saps explicar?
Arrenca’m d’aquest món que és sols una mentida
  i eleva’m a la realitat
Digues com només tu saps dir-me les coses
perquè pugui veure amb més claredat,
que pot ser tan grandiós veure passar aquella papallona
com ho és volar

Quan em mires em preguntes
Estàs plena de mil preguntes…
I jo no trobo les respostes si no et miro
  tu, la meva llum

Guarda’m un racó encara que el teu món creixi
Fas que em senti l’ésser més afortunat
Els meus batecs són teus més lluny del que existeixin
La teva olor em fa respirar
Que s’aturi el temps quan tu i jo estiguem juntes
Digues: “ No t’estimo” per fer-me empipar
  i trenca amb el teu riure les meves angoixes
que en veure’t tan feliç se’n van…


dimarts, 21 de setembre de 2010

Estornells

    Cada dia. Sempre repeteixen el mateix ritual. A diari, cap a les sis de la tarda, desenes d'estornells volen per sobre els teulats de Palafrugell fins a arribar a un arbre immens que hi ha just al costat de casa. I un cop són tots aposentats en aquelles branques que sembla que facin figa, marxen d'una revolada (i mai tan ben dit!). Després d'una hora de trànsit aeri continu i d'un piu-piu constant, desapareixen de cop. Per què aquest comportament?

    Avui, que el cel encara és gris després de la pluja i que les gotes encara van caient de les fulles dels arbres, aquests ocells de color negre ressalten més que mai quan passen llançats per sobre dels nostres caps. És un paisatge bonic, però alhora trist.

    En fi... només una altra distracció del meu estudi...

dilluns, 20 de setembre de 2010

Tornem-hi

    El compte enrere ja ha començat. Queda una setmana i prou. D'avui en vuit, tornarem a trobar-nos a les escales de la universitat, a punt per començar el nou curs; tornarem a veure les companyes de la residència; tornarem a tenir aquells passejos per Girona, aquells pícnics vora el Galligans, les trobades a l'Irlandés, els esmorzars al "microones"... Ja ho trobo a faltar...
    Però, alhora, m'agradaria tornar a ser dissabte. Bastant contradictori...

    Última setmana de vacances. Toca gaudir-ne!

Girona m'enamora a mi, t'enamora a tu i a tots ens enamora... 

dimarts, 17 d’agost de 2010

Anem malament produccions

   Molt abans que Laporta i els seus fundessin el partit polític "Solidaritat catalana", un grup d'amics que estudiaven batxillerat al col·legi Sant Gabriel es van unir sota aquest nom per anar "en contra de l'enemic". Bé, l'enemic no era més que l'adversari a les partides de cartes que jugaven cada migdia havent dinat. 

   Tot dinant, un dia, la Maria va crear una "obra d'art": el Plàtan de la Maria, una combinació molt "artística" de crema de verdures amb la pela d'un plàtan. Aquell va ser el primer dels videos que van sorgir de la Solidaritat Catalana.

   Després d'aquell curs, el grup d'amics es va continuar reunint de tant en tant, però les cartes van anar quedant en un racó. El febrer del 2010, coincidint amb l'aniversari d'en Jordi, es va editar el segon dels videos que farien: el documental Carbó, Jordi Carbó. Aquest cop era en DVD i una mica més professional. Per donar credibilitat a l'aventura, es va escollir un nom per la productora de videos que acabava de sorgir: Anem Malament Produccions S.L.

   El tercer video va sorgir amb l'excusa de l'aniversari d'en Jordi Baquer: Baquer's today show, un informatiu una mica boig que combinava publicitat, notícies d'"actualitat" i d'esports i el temps. Un dels gags està penjat a youtube:


   El quart video encara està en procès de producció, però ja es pot veure a youtube un avanç del que hi haurà. Cal dir que Anem Malament Produccions S.L. ha optat aquest cop per fer un video músical amb cançons ben conegudes, però amb lletres una mica sorprenents. 


Anem Malament Produccions S.L. està format per: Daniel Fuentes, Maria Ferrarós, Jordi Carbó, Jordi Baquer, Lluís Torres, Andrey Basak i Núria Anglada (jo mateixa).


Recomano veure el video següent, editat i protagonitzat per un dels integrants d'Anem Malament Produccions (Daniel Fuentes)

dilluns, 9 d’agost de 2010

El joier

   Un joier és, tal com el seu nom indica, un lloc per desar les joies, però no només aquelles joies d'or, plata o pedres precioses, sinó qualsevol altre objecte preuat o amb càrrega sentimental. Alhora, aquesta paraula em transmet elegància, ordre, serenitat. Potser és que tinc molt present la imatge del meu joier: de fusta envernissada, senzill, amb una petita tanca daurada i dues xarneres que uneixen la tapa i la capseta; cap altra decoració. I, amb això, tornem a allò d'abans: la càrrega emotiva; aquest joier me'l va fer el meu avi.

   Així, aquest blog pretén ser una mena de joier on desar pensaments, sentiments, reflexions... i tot de coses que m'agradaria compartir amb els lectors (si és que en tinc).

   I d'on va sorgir la idea de "joier"? Doncs d'un dels primers records que hi desaré. Fa poc vaig tornar a veure una de les pel·lícules que més em va marcar durant la infància: Anastàsia, la història d'una nena de la família imperial russa que desapareix durant la revolució. Després de moltes aventures, aconsegueix retrobar la seva àvia i el seu amor. I la clau de volta de la història és una capseta de música, que, d'entrada, la petita Anastàsia confon amb un joier. 

   En aquest vídeo de la pel·lícula, es veu la capsa de música i una de les cançons més boniques de la banda sonora. (Cal dir que la banda sonora en català és boníssima! I que, en part, és gràcies a la fantàstica veu de Virgínia Martínez, cantant de La Porta dels Somnis)