Ja fa dies vaig parlar de la cèlebre frase de Dant («Vergonya eterna a aquells que, despreciant son idioma, alaben el dels altres»). Doncs bé, buscant per la web, he trobat aquestes paraules que, el 1902, Frederic Gircós va pronunciar en el discurs pels Jocs Florals de «L'Enderroch». Potser les coses no han canviat tant des de llavors, tot i haver passat una guerra civil i una dictadura. Valoreu vosaltres mateixos. Us deixo el link d'on he extret aquesta cita, per si voleu llegir el discurs sencer.
La nostra llengua no es morta, no, y malgrat als esforsos que s' fan pera ofegarla y las fuetadas que reb d' aquells que, quan menos haurían de respectarla, cada día son més els fills carinyosos que la propagan, cada día son més els que, sens témer els odis que poden conquistarse, aprofitan qualsevol ocasió pera manifestar en públich l' amor que senten per la llengua de la terra que 'ls vegé neixer, per la llengua que 'ls despertá els sentiments de son cor, per la llengua en que tal vegada reberen l' últim adeu dels sers que més estimavan.
[...]
Recordemnos que la llengua simbolisa la Patria, y que si per deixadesa ó per ingratitut deixessim perdre la nostra llengua, desapareixería pera sempre Catalunya, quedantne tan sóls el recort que á la posteritat ne podría trasmetre la historia y els fets gloriosos de nostres antepassats, que moririen ab el convenciment de que sos fills sabrían conservar la Patria que 'ls hi llegavan. Trevallém tots en l' obra important de perfeccionar nostra llengua y, al obrar aixís, senyors, no farém altre cosa que travallar per la conservació de Catalunya; y si algún fill miserable, trahint á sa Patria, trepitja y aborreix la llengua de la terra, que en sos oídos ressoni per sempre el crit de maledicció y despreci que d' una manera tan gráfica expressa el Dant ab aquestas paraulas inmortals: «Vergonya eterna á aquells que despreciant son idioma alaban el dels altres».
