Un acudit dels teus

Avui toca cançó, una cançó de La Porta dels Somnis, un grup menys conegut del que es mereix. Algun cop ja he comentat alguna cançó seva en aquest blog, perquè trobo que són fantàstics, realment. No hi ha cap cançó dels seus CDs que et deixi indiferent, cap. Totes són genials, lletra i música. Només he trobat un altre grup que em provoqui aquesta sensació: La Oreja de Van Gogh. 

  Així, avui us proposo escoltar la cançó Un acudit dels Déus. El primer cop que la vaig sentir va ser en un concert en directe, a La Mirona, i només em vaig quedar amb allò de la centrifugadora... I no ho vaig acabar d'entendre... Però, ara, penso que és la part de la cançó més ben trobada, juntament amb la tornada, quan diu allò de "pura contradicció, química experimental, el passatemps dels déus"... m'encanta. Bé, valoreu vosaltres mateixos! 

Molt bé, fins ara… 

veig que ja has marxat a un altre lloc

i no sabries dir ben bé de què et parlava,

però ho he fet jo tantes vegades

que no puc queixar-me 

Sabràs molt bé què et toca fer,

lluny d'escapar de mi

Si et planto els peus, ja pots acariciar-me'ls.

I em comprometo a venerar

el silenci que demanes 

I em fas pensar si és que els humans servim per això,

si estem pensats per viure junts o viure sols

I de com la rutina s'apodera de l'amor

i em dic 

mmm…mai del tot fets l'un per l'altre

pura contradicció…

química experimental…

el passatemps dels déus,

un acudit dels teus 

La centrifugadora gira encara

a mil dos-cents,

amenaçant un dia més que vol trencar-se

Mai pots estar segur del tot

amb màquines tan rares… 

La centrifugadora gira

i ets tan poc graciós

quan dius que fa un agut semblant a quan m'enfado

que l'univers del meu dit gros al teu melic

et clavo 

mmm…mai del tot fets l'un per l'altre

pura contradicció…

química experimental…

El passatemps dels déus,

un acudit dels déus… 

i sempre caminem sobre sorramolls

com un invent dels greus

com una ploma al vent

el passatemps dels déus,

un acudit dels teus...

Moments...

Sí, no tinc inspiració... Fa massa que no m'assec a escriure. Suposo que és per falta de temps (o només és una excusa? No ho sé...). Però, bé, per donar una mica de vida a aquest blog, he decidit buscar, entre els meus textos, alguna cosa per penjar. I aquí ho teniu, un dels escrits més tristos que tinc, però alhora prou bonic com per recordar-lo. Tal com diu l'última frase de la pel·lícula Tres metres sobre el cel (la versió italiana, no la que ha sortit a Espanya fa, relativament, poc), el que hem de fer és no lamentar res ni jutjar-nos. Simplement, escoltar-nos, com si cada una de les nostres experiències fos una cançó i anéssim escoltant la nostra vida. Aquí ho teniu. 

All you have to do is put your earphones on. Lie down and listen to your life’s CD, track after track, none of them wasted, all your life’s experiences, helping you to move on in one way or another. Regret nothing, don’t judge yourself. You are who you are and there’s nothing better arround. Pause, rewind, play, over and over again. Keep your sampler on, keep recording sounds to fill your inner chaos. And if a tear falls when you listen, don’t be afraid. It’s like the tear of a fan listening to a favourite song. 

Tres metres sobre el cel

I un tros del meu text, escrit ja fa un parell d'anys...

Estirada al meu llit de la petita habitació de la residència, amb el portàtil al meu costat, intento llegir. Com que tenia calor, he deixat la finestra de la terrasseta oberta i, malgrat portar posats els auriculars, no sento la música, sinó els sons del carrer.

   Tinc tot un munt de feina sobre la taula, però poques ganes de fer-la. Prefereixo escriure. Sempre m’ha agradat. La tarda perfecta, per mi, consisteix en posar una bona música i poder gaudir escrivint tot allò que porto dins.

   Sento les corredisses d’un nen i la veu de la que, suposo, és la seva mare, dient que no vagi tant esperitat. També se sent el soroll constant dels cotxes, els tocs de clàxon, les motos... És tant diferent d’estar prop del mar! Allà sols s’escolta la remor suau de les onades i la olor de l’aigua salada. L’última vegada que vaig estar a la platja va ser aquell diumenge de desembre. 

   Era un matí assolellat. Ningú hauria dit que era hivern. La humitat m’estufava els cabells que m’havia escarrassat en pentinar. Temps perdut. Però, allà, arran d’aigua, tan era si tenia els cabells més o menys estirats, si estaven ben pentinats o tots desendreçats. L’únic que comptava era ell i jo. Asseguts en una roca, amb l’aigua quasi als peus, mentre el vent ens bufava a la cara. Qui hauria dit que aquella felicitat havia de durar tant poc? Si en aquell moment algú m’ho hagués jurat, no me l’hauria cregut. Hauria de parar de pensar en aquestes coses, però no puc. Constantment, el veig aparèixer en la meva ment...